No et separis gaire de mi que et necessito ben a prop

El trobo a faltar. Doncs sí,  et trobo a faltar, fa poc més de 24 hores que no et veig i ja em sembla massa. Hem parlat pel WhatsApp i fins i tot per telèfon avui, però no hi ha manera, ets com una droga per mi. Com més estic amb tu, més ganes en tinc. Més trobo a faltar els teus petons i més desitjo poder passar amb tu les 24 hores del dia. Tan de bo poguéssim dormir abraçats cada nit, em despertaria de taan bon humor!  I el dia que tingués un malson tu series allà per cuidar-me i calmar-me. En fi, que t'estimo massa! Sort que em van arreglar el cor a temps per estimar-te per què si no ja m'hauria esclatat! T'estimo t'estimo i t'estimo pitufiin!! Gairebé nou mesos!

Estrés momentani

La por de perdre allò que més vols conservar. Sí,  la por de perdre l'afecte, la confiança, les ganes d'estar amb ell... L'angoixa de pensar que en algun moment la cosa trontolla, que en un segon, en una malinterpretació de quatre paraules tot allò que hem construit s'enfonsi. Aquesta por que oprimeix el pit i sembla ben bé un cop de puny a la panxa. És aquesta la por que ningú vol sentir. Que tothom vol evitar. Pero que seria de nosaltres sense aquesta por que ens ajuda a parar atenció de tant en tant? Que ens fa adonar-nos de l'important que és aquella persona en la teva vida. Que ens fa veure la magnitud del patiment que suposaria perdre'l. Sí,  aquesta por que avui he sentit, quan semblava que tot d'una i sense avisar una tempesta s'apropava. Que en qualsevol moment podia caure un llamp que cremés tot l'arbre. Però saps què és el que importa? Que jo cada dia t'estimo més. Que em moro per passar aquesta època i compartir-ho tot amb tu. I que sé que quan estem cansats cap dels dos som uns ositos amorosos. Però saps? Tot aquest amor guardem-lo per quan el poguem gaudir i explotarà. Per què jo se que ens estimem i que aixo no canvia per que estiguem cansats o estressats. I jo se que això nostre no té fronteres i que vull que tampoc tingui limits temporals.  T'estimo pitufo (>6 mesos)

La vida de l'estudiant zombie

Avui m'he llevat. Encara no se ni com. Era tard quan ahir vaig poder tenir contacte amb el meu llit estimat de matalàs estret i que havia passat tot el dia desfet, com esperant-me. Així doncs m'he vestit, he agafat les coses i sense adonar-me'n ja era dins al cotxe. Sense notar ni els trontolls que l'asfalt provoca al cotxe he arribat a la universitat, he pagat l'esmorzar i m'he trobat asseguda en una taula de la cafeteria. Fora, els fanals encara encesos i el vent que sacseja bruscament les fulles dels arbres. Algunes d'elles no aguanten la pressió i es veuen abocades a caure a terra espantades. He obert els dos sobres de sucre que em calen per fer entrar el cafè que m'ha de mantenir desperta tot el matí. el croissant encara es calent, és clar a aquesta hora els acaben de fer. Anar sucant el croissant, bocabadada mirant el arbres a l'exterior, de cop només queden les banyes del croissant de mantega, Intento recordar lo bona que estava la part central, però no hi ha manera, només em queda gaudir de les parts més bones del croissant. Ara ja, potser podriem dir que una mica més desperta em bec al cafè i em disposo a arribar a l'aula d'informàtica per fer la pràctica que ens toca avui. Em fa l'efecte que quan passin les dues hores de pràctica que tenim, encara no sabré què coi hem fet. Però tan se val, la qüestió és mantenir-se despert i no gastar massa energia, per què aquesta nit......toca tornar a estudiar. Arribaré encara no se com a la taula de casa després d'haver passat tot el dia amunt i avall. I quan ja tingui els apunts davant i tot preparat...PUM! em caurà el cap de la son i decidiré que és millor anar a dormir i llevar-se demà ben d'hora per anar a la biblioteca. I així dia rere dia, la vida de l'estudiant zombie.

Sembla que m'equivocava

En l'última entrada deia que no necessitava ser estimada i que només volia poder dedicar el meu temps per sorprendre a algú qualsevol.  Doncs bé, vull dir que ara se que  m'equivocava. No necessitava algú qualsevol, necessitava algú com ell. Fa unes setmanes vaig conèixer un noi meravellós. En el poc temps que fa que el conec he descobert que és un noi únic i que val molt la pena. Encara no entenc com algú ha pogut ser tant burra de deixar-lo escapar perquè es un noi sensacional i val més que un imperi. Cada dia em fascina més. Sabeu? Quan vaig escriure l'entrada anterior portava un temps sola i amb ganes de conèixer el noi perfecte. Doncs resulta que l'únic que s'ha de fer per trobar-lo és deixar de buscar. Us sonarà molt a tòpic pero us puc assegurar que en el meu cas ha sigut així.  L'he trobat on menys m'ho esperava i per això és tan genial, per què se que si ha passat és perquè havia de passar. No sóc una gran escriptora com podeu comprovar, però escric per deixar constància del que sento i penso. I resulta que ara mateix em sento molt afortunada per tenir-lo al meu costat i sento que vull compartir-ho tot amb ell durant molt de temps. I aquests dies que ell és fora sento que el trobo a faltar i que no en tinc prou amb parlar amb ell una estona a la nit. I vull que torni per poder abraçar-lo i fer-li un petó. No a una persona qualsevol, sino a ell. I vull quedar-me a la nit preparant un joc per conèixer-nos i ja tinc ganes que s'apropi el seu aniversari per tenir una excusa per fer-li un regal. Que resulta que fa un mes que el conec i que em sembla conèixer-lo de tota la vida i que m'encanta i em fa sentir molt especial. I sento que al seu costat puc ser jo mateixa i fugen les inseguretats. En definitiva resulta que el temps passa i les èpoques canvien i que des que vaig escriure l'altra entrada fins ara no ha passat pas tant de temps. I és que les coses bones venen molt sovint sense esperar-les i de cop. Cada dia t'estimo més Pitufo. (1 mes)

Música d'ambient

Ganes d'escriure 1

No necessito ser estimada, ni besada, ni tansols desitjada. Ni rebre abraçades de tant en tant. No necessito tenir algu a qui explicar tot el que penso. No és això el que necessito. No, jo necessito estimar. Amb tot el cor! I tenir ganes de besar i abraçar i d'oferir l'espatlla a qui sigui per plorar . Necessito escoltar, i quedar-me fins tard a la nit preparant alguna cosa per sorprendre algú qualsevol, qualsevol dia de l'any. Necessito oferir enlloc de rebre. Necessito, en definitiva omplir aquest buit,  estimant.

Estrenant Somnis!

Avui Estrenem Blog!

Fa uns dies vam tenir una conversa amb una companya de la universitat, l'Elisa. Dèiem que a vegades és necessari escriure aquelles coses que ens passen pel cap, només per poder-les llegir un temps després i saber què pensàvem i sentíem en un moment concret de les nostres vides. Bé doncs després d'aquesta conversa m'he animat a obrir un blog. Un lloc on poder deixar constància dels meus pensaments, sentiments i sensacions i, perquè no dels projectes que vaig realitzant entre unes èpoques d'examens i unes altres. Així doncs amb aquesta entrada declaro inaugurat aquest blog de Somnis fets a ma!