Estrés momentani

La por de perdre allò que més vols conservar. Sí,  la por de perdre l'afecte, la confiança, les ganes d'estar amb ell... L'angoixa de pensar que en algun moment la cosa trontolla, que en un segon, en una malinterpretació de quatre paraules tot allò que hem construit s'enfonsi. Aquesta por que oprimeix el pit i sembla ben bé un cop de puny a la panxa. És aquesta la por que ningú vol sentir. Que tothom vol evitar. Pero que seria de nosaltres sense aquesta por que ens ajuda a parar atenció de tant en tant? Que ens fa adonar-nos de l'important que és aquella persona en la teva vida. Que ens fa veure la magnitud del patiment que suposaria perdre'l. Sí,  aquesta por que avui he sentit, quan semblava que tot d'una i sense avisar una tempesta s'apropava. Que en qualsevol moment podia caure un llamp que cremés tot l'arbre. Però saps què és el que importa? Que jo cada dia t'estimo més. Que em moro per passar aquesta època i compartir-ho tot amb tu. I que sé que quan estem cansats cap dels dos som uns ositos amorosos. Però saps? Tot aquest amor guardem-lo per quan el poguem gaudir i explotarà. Per què jo se que ens estimem i que aixo no canvia per que estiguem cansats o estressats. I jo se que això nostre no té fronteres i que vull que tampoc tingui limits temporals.  T'estimo pitufo (>6 mesos)

La vida de l'estudiant zombie

Avui m'he llevat. Encara no se ni com. Era tard quan ahir vaig poder tenir contacte amb el meu llit estimat de matalàs estret i que havia passat tot el dia desfet, com esperant-me. Així doncs m'he vestit, he agafat les coses i sense adonar-me'n ja era dins al cotxe. Sense notar ni els trontolls que l'asfalt provoca al cotxe he arribat a la universitat, he pagat l'esmorzar i m'he trobat asseguda en una taula de la cafeteria. Fora, els fanals encara encesos i el vent que sacseja bruscament les fulles dels arbres. Algunes d'elles no aguanten la pressió i es veuen abocades a caure a terra espantades. He obert els dos sobres de sucre que em calen per fer entrar el cafè que m'ha de mantenir desperta tot el matí. el croissant encara es calent, és clar a aquesta hora els acaben de fer. Anar sucant el croissant, bocabadada mirant el arbres a l'exterior, de cop només queden les banyes del croissant de mantega, Intento recordar lo bona que estava la part central, però no hi ha manera, només em queda gaudir de les parts més bones del croissant. Ara ja, potser podriem dir que una mica més desperta em bec al cafè i em disposo a arribar a l'aula d'informàtica per fer la pràctica que ens toca avui. Em fa l'efecte que quan passin les dues hores de pràctica que tenim, encara no sabré què coi hem fet. Però tan se val, la qüestió és mantenir-se despert i no gastar massa energia, per què aquesta nit......toca tornar a estudiar. Arribaré encara no se com a la taula de casa després d'haver passat tot el dia amunt i avall. I quan ja tingui els apunts davant i tot preparat...PUM! em caurà el cap de la son i decidiré que és millor anar a dormir i llevar-se demà ben d'hora per anar a la biblioteca. I així dia rere dia, la vida de l'estudiant zombie.